Com es poden explicar els colors a un invident:
Blanc: el color dels plats de qui passa gana, de les banderes dels exèrcits que ja no poden resistir, del silenci de les democràcies, dels somnis de les nits nòrdiques o no dormides, de la bena de lli que tapa els ulls de la justícia, d’un dard de llum clavat a la retina.
Beix: el pas del temps sobre els llibres llegits, un pas a dos entre llenya i farina, una carícia d’entretemps sobre una pell mulata, l’olor que deixa la planxa després de socarrimar un llençol.
Groc: el color dels submarins més inofensius, obrir els finestrals d’una casa que ha estat molt temps tancada, un vent de blat abans de ser pa, un brunzit d’abelles en un quadro de Van Gogh.
Rosa: el dubte del cel entre la tarda i la nit –o la nit i l’alba–, la flor declinada en llatí, una nostàlgia de vi negre a les estovalles mal rentades, la vida cantada des de la veu violeta d’Édith Piaf.
Blau: els primers peücs d’un nen, el fum de boirina havana que inventa arabescos en l’aire, l’hemorràgia o l’anàlisi de sang de les monarquies, els passos segurs de Jesucristsobre les aigües, la tristesa dels camps de cotó cantada pels negres, l’únic color immenjable.
Verd: la nota més aguda que pugui néixer de la fusta d’un clarinet, la força de Popeye després dels espinacs, les restes oxidades dels estius infantils, nedar més enllà del blau de les platges fins arribar a l’horitzó.
Vermell: el que queda d’un petó quan la dona estimada ja se n’ha anat, l’olé unànime d’una plaça de toros, el color de les banderes que destenyeixen més, l’olor que queda en l’aire quan mengem carn crua.
Gris: acariciar els cabells d’un jove que ja comença a no ser-ho, una escala de piano sentida a través d’un vidre brut, el dia de demà al calendari del desesperat, una fotocòpia en blanc i negre de l’arc iris.
Negre: Obama,l’esperança blanca d’Amèrica, el color dels bisbes que no es posen d’acord, la cal·ligrafia dels calamars, una taca blanca en una radiografia, l’espelma apagada per llegir més bé les carícies…
Joan Ollé
